LLISTAT MENZEL-BIESBROECK 1964 (MB 1964)
Actualització i manteniment
Observatori Astronòmic del Garraf


1.Introducció

De totes les obres dedicades a l’observació astronòmica, n’hi ha unes poques que pel seu contingut i presentació, solen superar l’envelliment del temps. No és fàcil que en un tema a on els descobriments es succeeixen amb celeritat, s’arribi a traspassar el quart de segle conservant pràcticament tota la seva utilitat. Un bon exemple és A field guide to the stars and planets de Donal Horward Menzel (1901-1976), director del Harvard College Observatory. Fou publicada originalment dins la col•lecció The Peterson Field Guide Series de l’editorial Hougthon Mifflin Company, de Boston al 1964.

En la part cartogràfica, mapes celestes i altres il•lustracions va col•laborar Ching Sung Yü (1897-1978), professor d’astronomia del Hood College, i les constel•lacions foren dibuixades segons traçat original de Hans August Reyersbach (1898-1977), tal com van ser publicades en The Stars: A new Way to See Them.

La primera edició en castellà fou publicada per l’editorial OMEGA S.A. de Barcelona a l’any 1974, traducció de Lluís Jordà i revisada per Pere Mateu Sancho, director de la secció d’Astronomia i Astronàutica de l’Institut d’estudis Nordamericans. El títol complet -amb cert regust clàssic- de l’edició espanyola fou el següent:

Ed.Omega (1974)

Guía de Campo
de las
Estrelles y los Planetas
de los Hemisferios Norte y Sur

Incluyendo la luna, los satélites, los cometas
y otros aspectos del universo

La guia es reedità successivament per l’editorial OMEGA S.A. fins al 1982. La successora, per dir-ho d'alguna manera és l’actual guia Menzel-Pasachoff editada al 1983 que tot i el nom, te una concepció i continguts radicalment diferents.

(Ed. Omega 1975)
(Ed. Collins 1966)
(Ed.Omega 1982)

 

Del variat contingut d’aquesta obra ens ocuparem aquí de la selecció que Donal H.Menzel fa de les estrelles dobles visuals assequibles als instruments d’afeccionat. Aquesta tria entre els milers de dobles catalogades a mitjans del segle XX fou assessorada per George A. van Biesbroeck (1880-1974), un del més importants observadors de dobles de totes les èpoques que totalitzà més de 35.000 mesures. Les dades estan basades en dos grans catàlegs: per a estrelles entre les declinacions +90º a -30º són extretes del New General Catalogue of Double Stars (1932) de Robert G.Aitken (1864-1951). Per a declinacions entre -90º i -30º del Southern Double Stars Catalogue (1927) de Robert Thorburn Ayton Innes (1861-1933) i els seus col•laboradors B.H.Dawson (La Plata) i W.H. van den Bos (Leiden). Aquestes dues obres serien els puntals del futur Index Double Stars o IDS 1961.0 (Lick Observatory), predecessor de l’actual WDS (USNO). La designació dels sistemes dobles i múltiples dins les reproduccions de les Cartes de l’Atles Fotogràfic del Cel que inclou la guia, va suposar alguns problemes per l’autor, degut a les diferents denominacions existents. Per a les dobles incloses en el catàleg d’Aitken, dóna el número ADS en la major part dels casos. Quan l’estrella és brillant, els comentaris a peu de l’Atles donen el nom comú o designació Bayer/Flamsteed. D.H.Menzel aconsella buscar a les taules 10 (+90º a -30º) i 11 (-90º a -30º) les dades específiques en funció de les coordinades equatorials (1950.0) i/o a l’inrevés. Així doncs, una ADS 1477 és també Alfa Ursa Minoris (o Polaris), una ADS 6175 és Alfa Geminorum (o Castor) ...etc. A l’hemisferi sud, per sota de la declinació -30º no existia una numeració equivalent a l’ADS, i per tant es veu obligat a utilitzar el número arbitrari “b”. A la Taula 11 (teòricament per estrelles més australs que la declinació -30º), hi figuren no obstant 12 sistemes al nord d’aquest límit, 9 d’aquestes, tot i tenir numeració ADS segueixen portant l’arbitrari número “ b”.

2. Les dades

S’inclouen 146 estrelles dobles y múltiples a la Taula nº10 i 54 a la Taula nº11, que fan un total de 200 sistemes. Els comentaris dins l’Atles fotogràfic inclouen també a Alfa CMa (Sirius), Alfa Aur (Capella), Beta Leo (Denébola), Kappa Boo, y Mu 1-2 Sco, no incloses en les taules. El total d'entrades és resulta ser de 227 sistemes. El caràcter interferomètric de Capella surt fora de les possibilitats reals de l’observació per afeccionats encara avui, però es tractava d’un sistema cèlebre perquè havia estat conegut ja com binaria espectroscòpica. Avui dia es sap que amb els grans instruments de l’època s’havien obtingut resolucions parcials (separació angular de l'ordre de 0”05), mostrant variacions en l’evolució ràpida de l’AP. Els valors tabulats de les coordenadaes AR/DEC són per l'equinocci de 1950.0. Els valors de D i AP tot i que no estan especificades les èpoques d'observació s'ubiquen també en aquesta data mitjana.

El llistat Menzel-Biesbroeck ens aporta un conjunt de gran interès observacional. Es tracta en general d’estrelles brillants, sent la major part sistemes físics, en molts casos d’òrbita calculada. El percentatge d’estrelles amplies es reduït, tant sols incorpora alguns exemples espectaculars. Això reflecteix la influència d’en Biesbroeck, ja que aquest observador menyspreava la mesura de les dobles més separades per cercar les més tancades en la recerca de moviments orbitals i càlcul de masses. Les Taules nº10 i nº11 són un bon llistat per a una obertura de 150mm -200mm capaç d’assolir les resolucions límits.

Un aspecte interessant i poc valorat és la inclosió de la distància en anys llum (a.l.) per a 170 sistemes, obtinguts a partir de paral·laxis trigronomètrics o dinàmics en alguns casos. La font principal ha estat probablement, al igual que per a les estrelles més brillants del cel (Taula 7), el Yale Catalogue of Bright Stars de Schlesinger i Jenkis (1940) . He actualitzat les dades de distància segons els resultats de la missió HIPPARCOS (1993) , posant de rellevància, com n'era de difícil obtenir la precisió actual. Tot i així, per a valors propers, els resultats són força coincidents. L'aportació de la distància en anys llums, proporciona una dimensió de profunditat complementària a les habituals de magnituds, separacions i angles de posició. Un motiu més per a valorar la riquesa d'aquesta obra astronòmica.

Abans de concloure val la pena dedicar unes paraules a les Cartes de l’Atles Fotogràfic del Cel. Són un conjunt de 54 cartes dobles, en positiu i negatiu, còpies de les plaques de l’arxiu del Harvard College. La Taula 17 dona la identificació de cada placa, número d’arxiu, data, temps d’exposició i coordinades del centre. Aquestes dades són pròpies d’una concepció molt professional de l’observació astronòmica, i també reflex de la qualitat i profunditat conceptual de l’autor. Com a fet curiós podeu mirar la Carta nº42, regió de Libra-Scorpius. A Libra hi trobareu un astre brillant prop de Kappa Lib que no es correspon a cap estrella. Si cerqueu a la Taula 17 veureu que es una fotografia presa el 18 d’agost de 1952. Cerqueu les efemèrides planetàries per aquesta data i descobrireu que Saturn es trobava justament en la mateixa posició. No hi ha cap més exemple de planeta dins l’Atles.

po pop
Pàgines del capítol introductori
(Ed.Collins 1966)
La doble presentació de les cartes de l'Atlas Fotogràfic
(Ed.Collins 1966)

 

NOTA:

La guia original es troba avui dia exhaurida a Espanya, però podeu aconseguir-la fàcilment a través de les llibreries de vell via internet (Abebooks, Iberlibro, Amazon.. ) a on podeu cercar les edicions originals en anglès i nombroses traduccions a diversos idiomes, amb costos que varien de 1€ a 25€ més transport. Recentment he adquirit l'exemplar de 1966 editat por Collins, per només 12 € (2012).

 

3. Llistats Menzel-Biesbroeck (MB 1964)

TAULA 10/ Estrelles Dobles (A) entre les Declinacions +90º a -30º ( T10A, T10B, T10C, T10D)
TAULA 11/ Estrelles Dobles (b) entre les Declinacions -30º a -90º (T-11A, T11B)


MB-1964/OAG 2000.0

BLOC D'OBSERVACIONS 2012a

 

 

Donal Howard Menzel (1950's)
Donal Howard Menzel (1970's)
George A. van Biesbroeck (1970's)

 


Tòfol Tobal.
Updated, June 2015